Una Memòria per fer memòria: Conxita Solé i Maria Rosa Muñoz

Maria Rosa

MARIA ROSA MUÑOZ. Pedagoga i presidenta d’Honor del Patronat de Projecte Home Catalunya.

“L’emoció de la primera alta terapèutica que vaig viure… No ho podré oblidar mai”

Conxita

CONXITA SOLÉ. Mestra i presidenta del Patronat de Projecte Home Catalunya.

“Tant de bo Projecte Home deixi de ser necessari. Seria una gran notícia”

Conxita Solé (CS): Maria Rosa, són molts anys d’experiències. Per què vas decidir implicar-te amb Projecte Home?

Maria Rosa Muñoz (MRM): Jo abans era professora a la Universitat de Barcelona i vaig tenir un alumne molt interessat en els problemes socials i en l’àmbit de les drogues. Vam perdre el contacte i al cap d’uns anys me’l vaig trobar pel carrer. Vam estar parlant i em va explicar que era el director d’una nova ONG. Poc després em va cridar demanant que entrés a formar part del patronat d’aquella organització. Aquell exalumne era l’Albert Sabatés, primer director de Projecte Home. I òbviament li vaig respondre que sí. I tu Conxita?

CS: Jo hi vaig arribar a través del meu marit, Antonio Oliveres, amb qui teníem una empresa de roba esportiva. En aquell temps vam col·laborar amb els partits de futbol organitzats pel Comitè Drogues No que es feien per tot Espanya. Vam iniciar una gran amistat amb en Baltasar Garzón, un dels impulsors de la iniciativa, que al cap d’uns anys em va demanar que entrés al patronat de Projecte Home. Tampoc m’hi vaig poder negar.

MRM: Els principis van ser complicats però molta gent ha col·laborat perquè tot això sigui possible. El paper de tots els fundadors, dels patrons que s’hi han anat sumant, el suport de totes les empreses i institucions que ens han ajudat… Una gran empenta de la societat civil.

CS: I tots els voluntaris i voluntàries, sense la seva aportació no hauríem arribat fins aquí.

MRM: Tens raó. Jo crec que encara s’hauria de destacar més el paper del voluntariat. El que ho és, viu una experiència impossible de sentir en qualsevol altra tasca. Sentir-se útil i veure que val la pena fer coses que tenen resultat no té preu.

_DSC9433

CS: De tots aquests anys, quin és el millor moment que recordes?

MRM: Sens dubte, la primera vegada que vaig assistir a l’acte d’una alta terapèutica d’un usuari. Crec que no ho podré oblidar mai. Ni aquest cop ni molts d’altres. És una emoció tan gran que no pots evitar plorar. Recordo aquesta primera alta d’un noi i hi havia els seus pares, la seva dona, els seus fills petits… I el miraves i el veies feliç i segur de si mateix. Quin moment tan especial.

CS: De vegades necessites a anar a la celebració d’una alta terapèutica perquè et renova les ganes de continuar endavant. I d’això et volia parlar, del futur. Hem mirat molt al passat però què demanaries pels propers 20 anys?

MRM: A mi m’agradaria que la gent amb problemes d’addiccions anés disminuint. Necessitem més conscienciació perquè sigui possible.

CS: El meu desig és que Projecte Home deixi de ser necessari. Seria un molt bon senyal que les coses han millorat.

Llegeix la resta de converses