Una Memòria per fer memòria: Joan Casasayas i Maria Carme Garbí

Joan C.

JOAN CASASAYAS. Exusuari del programa ambulatori Nocturn i fill de la Maria Carme. Va finalitzar el tractament el 2009.

“Jo tinc dues vides: una fins als 36 anys i una altra dels 36 cap endavant”

Maria Carme

MARIA CARME GARBÍ. Mare del Joan i voluntària de Projecte Home.

“Com a familiar te n’adones que és un problema que li pot passar a qualsevol persona”

Joan Casasayas (JC): Tenia 36 anys quan vaig començar la teràpia.

Maria Carme Garbí (MCG): I ja n’han passat vuit. Vuit anys molt bons, ben diferents! Recordes quan vas començar el tractament?

JC: I tant. Al principi el meu consum de drogues era social, quan sortia de nit. Després ja vaig començar a consumir en solitari i vaig arribar a un punt en què el consum em sobrepassava. Quan em vaig adonar que ja no podia més amb la meva vida, vaig demanar ajuda. Recordo que el primer dia que vaig anar a Projecte Home vaig arribar-hi sol i em van dir que hi havia d’anar acompanyat d’algun familiar.

MCG: Sí, i tu i jo ens vam convertir gairebé en una parella durant catorze mesos. Anàvem junts a tot arreu.

JC: Vaig tenir molta sort de tu, del meu germà, dels meus tiets, dels meus amics… Molta gent em va acompanyar durant aquella època. El paper de la família i els amics és clau per tirar endavant, és un aprenentatge compartit.

MCG: He de dir que quasi vas ser més una ajuda tu per a mi que jo per a tu. Des del primer dia et vas posar en mans dels terapeutes i vas tenir una gran empenta.

08032016-_DSC1237

JC: Vaig veure que o bé seguia el tractament com m’aconsellaven o que no me’n sortiria. I això que els dos primers mesos van ser molt difícils. Passes de ser una persona independent a sentir-te que depens dels altres i que has de seguir unes normes.

MCG: Jo sempre dic que és com començar de nou.

JC: Totalment. Jo tinc dues vides: una fins als 36 anys i una altra dels 36 cap endavant. Fins llavors jo depenia de la droga i ho vaig haver de canviar tot.

MCG: Com a familiar et fa obrir els ulls i te n’adones que és una cosa que li pot passar a tothom. Al final veus que has de viure amb més humilitat i no jutjar als altres.

JC: El més difícil durant el tractament és ser honest amb tu mateix però és indispensable que ho siguis.

MCG: No és fàcil però a poc a poc van passant els mesos i veus que funciona, que el que estàs fent és útil i que les coses milloren. Jo me n’adono ara que tot aquell esforç t’ha servit per ser més fort.

JC: Quan has passat una addicció saps que hauràs d’estar alerta tota la vida. En aquests últims vuit anys he tingut situacions difícils que he superat perquè ara sé com afrontar els problemes d’una altra manera.

Llegeix la resta de converses