“No és normal acceptar que t’insultin tot el dia, que t’amenacin. Posar nom a la violència és el que em va ajudar a sortir-ne”

“No és normal acceptar que t’insultin tot el dia, que t’amenacin. Posar nom a la violència és el que em va ajudar a sortir-ne”

En motiu del ‘Dia Internacional per l’Eliminació de la Violència envers les Dones’ us portem el testimoni de la Marta, una dona que recentment ha celebrat la seva alta terapèutica a Projecte Home, i que ha fet un gran procés personal per deixar enrere l’addicció i la situació de violència domèstica en la que es trobava.  

La Marta és un gran exemple de superació, i ens mostra la importància de fer un tractament integral, no posant només el focus en l’addició, sinó en els factors vitals que poden portar a una persona a aquesta situació. 

 

 Hola Marta, gràcies per oferir el teu testimoni. Podries explicar-nos quina és la teva historia? 

Tot va començar perquè a casa no estava gens bé, rebia amenaces constants per part del meu exmarit i a mode d’escapatòria vaig començar a consumir. Va ser com viure en una realitat completament paral·lela, ja m’estava bé… Fins que vaig veure que no podia seguir així perquè vaig estar tres anys consumint, a vegades amb els meus fills petits a casa, o fins i tot conduint sota els efectes de les drogues. Ara quan ho penso m’escandalitzo amb tot això.   

L’únic que volia era evadir-me, evadir-me i evadir-me… De fet, no va ser per voluntat pròpia que vaig entrar a tractament. Ja havia estat en un altre centre acompanyada pel meu germà, que era l’únic que coneixia el meu problema,  però no em va anar gaire bé i no vaig seguir.  

Després, ja divorciada, el meu ex-marit es va adonar que faltaven diners al compte comú i em va fer un ultimàtum. Al matí següent vaig anar a casa els meus pares per explicar-ho tot i demanar-los ajuda.  

I com van reaccionar? 

No s’imaginaven res, va ser una de les coses més dures que he viscut. El meu pare no va saber com reaccionar i va estar molt de temps sense acceptar-ho, veient-me com un monstre i una addicta, però també era la seva filla i necessitava el seu suport. La meva mare de seguida es va bolcar a parlar amb gent que havia passat per una experiència similar, a informar-se, a buscar ajuda professional… I així vaig començar a Projecte Home. 

Va ser un repte poder sortir de l’addicció  però amb molt d’esforç vaig poder fer el procés sense ingrés a cap centre residencial per poder estar amb els meus fills, mantenint la feina i el meu pis. Vaig tenir el suport del meu germà, la meva mare, el meu pare i els meus amics més íntims. Ha sigut bonic veure que estaven al meu costat i que he pogut comptar amb la seva ajuda, ha sigut la manera de sentir-me protegida.   

Com vas sortir d’aquesta situació? 

Vaig anar a viure amb els meus pares i els meus fills per protegir-me, era l’única manera d’evitar el consum. Al principi de començar el tractament no entenia el perquè de tantes restriccions i tanta protecció del consum, no veia cap problema en anar a sopar amb les meves amigues i que elles beguessin.  vaig veure els riscos que això té  i és el que va marcar un abans i un després en mi. Per mi el més important va ser poder posar control a la meva vida, i això és al que em va ajudar Projecte Home.  

 I dels maltractaments? 

Vaig estar 20 anys patint maltractaments, però realment ni tan sols jo veia que estava patint aquesta violència. No directament. Vaig començar a consumir per evadir-me d’aquesta situació, però quan hi pensava normalitzava els insults, les amenaces… Vivia en una realitat completament paral·lela i pensava que tothom havia d’aguantar aquestes coses a casa, em semblava normal haver d’amagar-me al lavabo perquè el meu marit arribés de mal humor a casa, o que em trenqués el nas per portar-lo al límit en una discussió. El justificava i em culpava a mi mateixa.  

 Què et va fer veure-ho? 

No va ser fins que ho vaig compartir amb el grup de teràpia que em van ajudar a veure que no és normal acceptar que t’insultin tot el dia, que t’amenacin. Jo sentia que no estava bé, però no m’havia trobat amb un espai on poder compartir la meva situació. Poder fer-ho amb els companys, companyes del grup i la meva terapeuta,  i sobretot rebre el seu suport total, va fer que finalment li donés la importància a la gravetat de la situació. També em va ajudar a prendre la decisió d’entrar a un servei d’atenció a dones maltractades del municipi on visc. 

De cop vaig poder posar-li nom al que havia estat vivint a casa, i també vaig poder compartir-ho amb la meva família. Va ser dur per ells descobrir-ho, però també va fer que els encaixessin totes les peces del que m’havia estat passant. Tot això va ser gràcies al grup del procés terapèutic. 

 Que n’has tret del teu procés de superació? 

He guanyat en autoestima, en seguretat… Soc una altra persona, o potser la Marta que era fa 10 anys, centrada i responsable. Ara porto una vida ordenada, mentre que abans era tot caos. És difícil però ara els meus fills són feliços i jo tinc més ganes de tirar endavant, i també d’ajudar a altres dones que estiguin passant per una situació similar, perquè realment les dones amb addiccions i que a més patim violència de gènere tenim molts obstacles a superar. 

 Què li diries a una dona que es pugui trobar en una situació similar a la que vas viure tu? 

Que no normalitzi absolutament res, que la violència és violència.  Que et parlin malament, que t’agredeixin físicament, no és normal. Penso que la dona maltractada acaba normalitzant aquestes situacions i es culpa de tot el que passa. És com ho vaig viure jo. Ara penso; per molt que portis al límit a una persona en una situació mai s’ha de traspassar la línia de la violència, ja sigui física, verbal o psicològica. I és l’altre qui l’està traspassant, no ets tu la culpable de la seva reacció desmesurada.  

El meu exmarit m’insultava davant dels meus fills, parlava fatal de les dones, i és una lluita que encara estic vivint, perquè vulguis o no tot això ha influït en la manera en que els meus fills veuen les relacions, han quedat residus del seu masclisme en la seva educació. El meu repte ara és fer veure als meus fills que aquestes situacions no s’han de normalitzar, que els homes i les dones valem el mateix. Per sort a l’escola també estan treballant en aquests missatges. Cal educar als fills perquè no es converteixin en una persona que pugui posar-li una mà a sobre a les dones.