Dia Internacional contra la LGTBIfòbia: “M’han arribat a dir: Com que ets gai portes una vida de droga i disbauxa”

Dia Internacional contra la LGTBIfòbia: “M’han arribat a dir: Com que ets gai portes una vida de droga i disbauxa”

El consum de drogues o conductes addictives segueix rebent un important rebuig social, i afecta de manera transversal a la vida de les persones, generant un impacte negatiu en la seva salut física i mental. En el cas de les persones LGBTI aquest estigma és doble, o fins i tot triple en el cas de les dones, perquè aquesta penalització social es tradueix en actituds homòfobes.

És imprescindible incorporar un enfocament que tingui en compte els drets humans en les polítiques de drogues en tots els nivells, que evidenciï que no totes les persones estan en la mateixa situació de desigualtat i que es treballi fermament per garantir els drets de totes les persones.

Des de Projecte Home Catalunya, i en concret des de la Comissió de Gènere, volem treballar per combatre aquestes desigualtats, escoltant aquest col·lectiu per implementar polítiques i programes de prevenció i tractament tenint en compte la perspectiva LGTBI.

Per aprofundir en aquest tema hem parlat amb una persona que ha viscut aquesta lluita, l’Enrique Forés, més conegut com a Kike.

  • Hola Kike, moltes gràcies per accedir a compartir la teva experiència amb nosaltres. Parla’ns una mica de tu, quina és la teva història amb l’addicció?

Doncs ara tinc 50 anys, i sí que als 20-30 anys havia pres alguna cosa per sortir, però mai no havia estat un consumidor habitual, consumia màxim unes dues vegades a l’any en ocasions puntuals en què sortia amb els meus amics i ho provava per experimentar i ja està. Va ser a partir dels 40 que em vaig ajuntar amb gent a qui li agradava molt el món de la nit i vaig començar a consumir amb més freqüència, va començar sent només els caps de setmana i va acabar sent de caràcter regular.

Un estiu ja em vaig adonar que se m’havia anat totalment de les mans i no sabia com sortir-ne, sortia tots els caps de setmana quan jo abans no era de sortir tant, i necessitava consumir fins i tot per anar a la feina o al gimnàs. L’augment del consum va anar força lligat a les festes sexuals, el Chemsex, són festes en què es practica el sexe i es consumeixen diverses drogues i substàncies químiques, i que es pot allargar durant diversos dies. És així com vaig començar a consumir els caps de setmana.

Em vaig adonar que no tenia control de la situació quan un estiu vaig estar més d’una setmana sense trucar als meus pares, i em va trucar la meva mare per preguntant-me: “Què et passa que fa dies que no truques?” Allà em vaig adonar que les drogues m’havien dominat a mi, i no jo a elles.

Durant aquest temps vaig anar separant-me dels meus amics que no consumien, vaig deixar d’anar a les escapades de cap de setmana, i també vaig anar apartant-me dels meus hobbies de vida cultural, teatre, cinema… Vaig oblidar tot el que abans m’agradava i només volia sortir de festa, consumir i anar a orgies. Quan em vaig adonar ho vaig intentar parar, però vaig veure que jo sol no podia. Vaig perdre molta gent pel camí, em va costar molt recuperar l’amistat amb algunes persones perquè em vaig separar completament dels meus amics.

  • Quines desigualtats has viscut com a persona amb una addicció i alhora del col·lectiu LGTBI?

Doncs indirectament, la gent feia comentaris tipus “com que ets gai portes una vida de droga i disbauxa”. Aquest estigma existeix. Per part de la meva família igual, potser no era rebuig, però sí judicis de valor. Amb el temps, i després d’entrar en tractament i superar l’addicció m’he adonat d’aquests comentaris, perquè fins i tot ara que he superat l’addicció em segueixen fent comentaris. A mi em va costar molt dir-ho a la meva família, molt, crec que els hi vaig explicar en el meu segon tractament ja cap al final i bé, el judici continua sent-hi. He hagut de posar-me els meus propis límits per separar-me una mica de la gent que em jutja.

Aquesta barrera de judicis va fer que al principi m’enfrontés jo sol al tractament, perquè no em vaig veure capaç de demanar suport ni a la meva família ni als meus amics, sobretot perquè dels amics no consumidors ja me n’havia distanciat massa.

  • Què t’agradaria que es fes a Projecte Home per evitar o anul·lar les actituds homòfobes? I a la societat en general?

A Projecte Home no m’he trobat amb actituds homòfobes. Com que jo venia d’un consum de drogues i sexe molt desenfrenat em feia molta vergonya parlar de la meva vida sexual davant d’una desena d’heterosexuals. Al principi això em va costar molt, no parlava gens a les primeres sessions perquè vaig assumir, potser per desconeixement, que la resta de persones no m’entendrien o que s’escandalitzarien perquè les meves pràctiques sexuals podrien ser molt diferents de les seves, però al final em vaig poder obrir en aquest sentit i explicar les meves experiències. Cal pensar que jo vinc d’un entorn familiar on es deia “prefereixo tenir un “fill de puta” que un “fill maricón” i això òbviament et mina l’autoestima i et bloqueja a l’hora de parlar les coses.

En el meu cas vaig acudir a Projecte Home per una addicció a les drogues i al sexe, cada persona va amb la motxilla carregada i potser sí que al principi em va faltar tenir una visió més enfocada al món gai, al de l’autoacceptació i l’autoestima, però amb el temps el tractament s’anava adaptant a cada persona. Cadascú arriba amb la seva història i les seves necessitats, i els companys s’acaben adaptant a aquesta diversitat i els terapeutes coneixen la història de cada persona i emmotllen el tractament a les característiques de cadascú.

En entitats com Stop Sida sí que es dona un enfocament més sobre la sexualitat i l’homosexualitat des del principi perquè està directament relacionat, però a Projecte Home com es tracten tantes addiccions i casos diferents es va tractant aquesta qüestió amb el temps.

  • Quines petites accions podem fer els ciutadans i ciutadanes individualment per combatre aquestes desigualtats?

Sobretot tenir empatia és molt important. Veure què és el que et va portar al consum. Jo no ho vaig dir a la meva família perquè encara hagués creat més rebuig, i la reacció, com havia previst, va ser dolenta. Com a fill petit de la família, amb cinc germans, mai no he fet gaire cas del que m’han dit, i ara que amb els anys he après a dir que no i a plantar-me a les seves peticions, em trobo que encara em retreuen la meva addicció, encara que ja l’hagi superat. En qualsevol enfrontament em surten que “tu segur que t’estàs drogant”.

Manca molta empatia, molta gent no comprèn que una addicció és una malaltia i que és complicat. Hi ha gent a la que li costa entendre-ho. I tot i que ara les noves generacions tracten l’homosexualitat d’una manera diferent, encara hi ha generacions que no ho poden entendre.

  • Com és ara la teva vida?

Ara per cuidar de la meva mare que està malalta, me n’he anat a viure a un poble de Castelló on va néixer ella, i he muntat un col·lectiu LGTBI allà per donar suport a gent amb tota mena de problemes: addiccions, agressions, falta d’acceptació pròpia… Fem petites accions, és una comarca petita però fem xerrades a instituts, conta-contes, etc. Busco professionals, psicòlegs, que s’encarreguen de fer aquestes accions. Quan un està creixent costa trobar referents, o fins i tot per a gent gran que és homosexual però que ja és difícil que arribi a sortir de l’armari… Donar visibilitat al col·lectiu ja fa molta diferència, intento que aquest procés d’acceptació pròpia no sigui tan dolorós com ho va ser per mi, intento donar el suport que m’hauria ajudat tenir a mi.